Fernando Pessoa

Poeta portuguès que va introduir en la literatura europea el modernisme portuguès, però nomes va rebre el reconeixement desprès de la seva mort a Lisboa, l’any 1935. Pessoa va néixer a Lisboa, però durant la seva infància va viatjar a Durban, en Sud-àfrica, on el seu padrastre era consol, ja que el seu verdader pare havia mort quan ell tenia cinc anys i la seva mare es va casar. El anglès es va convertir com a segona llengua: va ser bilingüe i va treballar com a traductor tècnic, va publicar els seus primers poemes en anglès. Amb el temps es va convertir en el principal llum estètic de la vanguardia portuguesa i va col·laborar en diverses publicacions com Sofreix, òrgan de la literatura avantguardista. Influenciat per la filosofia de Schopenhauer y de Nietzsche, i per els simbolistes francesos. Va introduir en el seu país corrents literàries de l’època. des de el modernisme al futurisme. No va publicar poesia en portuguès fins un any abans de la seva mort, quan va aparèixer una col·lecció de poemes signats amb diferents noms.

En la seva obra representa tots els aspectes diferents de la personalitat del poeta amb la seva varietat de veus i diferents estils individuals. Desprès de la seva mort han aparegut obres completes publicades amb diferents nombres. I-Poesías, 1942, de Fernando Pessoa; II-Poesías, 1944, de Alvaro de Campos; III-Poemas, 1946, de Alberto Caeiro; IV-Odas, 1946, de Ricardo Reis; V-Mensajes, 1945; VI-Poemas dramáticos; i VII y VIII-Poesías inéditas. També destaca El libro del desasosiego (aparegut en 1982), que va iniciar el poeta en 1912 i que es composen de aforismes, divagacions i fragments del seu diari.

Espero, sospito, temo, voldria

Espero que no me mire,
               que no me vea.

Sospecho que está siempre,
                     que no falla,
                     que me tiene fichado,
                     que no hay escapatoria.

Temo que me amenace,
             que me riña,
             que me castigue,
             o que me espíe,
             y me siga.

Me desazonan los misterios
                              los oráculos,
                              los enigmas,
                              los dones, los privilegios,
                              los éxtasis.

Las ceremonias me desasosiegan:
                                 el culto,
                                 la nube sacra.

Y quisiera sentirlo y verlo
                      hablarle, entenderlo,
                      servirlo como un hombre
                      siempre.

 Quisiera que me tomara de una vez
                   o que me mudase en hoja,
                   en cosa pura, estúpida
                   en silencio o aire,
                   en piedra,
                   en átomo,

de su reino total.

Quiero amor o calma.

De Vacances Pagades escrit per Joan Oliver

Debat entre el temor i el desig d'amor. Visió d'un Deu omnipresent (temor) i un Deu "rracional", a l'abast de l'home i comprensiu a les seves sùpliques. Manifesta l'anhel de simplicitat i fusió amb Deu. Transfiguració per fondre's en un tot, el cansament existencial finiria "vull amor o repòs": la impossibilitat de l'amor el faria desitjar al mort, repòs definitiu per al seu desassosec.

L'escriptor català va publicar una de les millors obres poètiques, Vacances pagades també anomenat realisme històric, valorat amb els premis Ausias March en 1959 i Lletra d'Or l'any 1961. Apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades és una obra escèptica, de tocs sarcàstics i to gairebé conversacional, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista.

Pigmalió

Petit fragment del començament de l’obra Pigmalió

LA FILLA.- (Entre les dues columnes centrals, a prop de la de l'esquerra.) M'estic gelant de veritat! Què deu fer, aquest Freddy! Fa més d'un quart que se n'ha anat.

LA MARE.- (A la dreta de la seva FILLA.) No tant, dona. Però ja ens hauria pogut trobar un taxi.

UN QUE S'HO MIRA.- (A la dreta de LA MARE.) No en trobaran cap abans de mitja hora, senyores, quan tornin de descarregar els clients del teatre.

LA MARE.- Però necessitem un taxi. Estem aquí des de quarts de dotze. És espantós.

L'ESPECTADOR.- No és culpa meva, senyora.

LA FILLA.- Si en Freddy no fos tan badoc, n'hauria agafat un a la porta del teatre.

LA MARE.- Com s'ho hauria pogut fer, pobre noi?

LA FILLA.- Hi ha gent que en troba, però ell no. [12]

Pigmalió té un interés sociocultural que va més enllà de la simple intenció teatral, baldament siguin moltes les seves qualitats escèniques, cosa que ha estat unànimement reconeguda per la crítica. Quan Bernard Shaw estrenà el seu Pygmalion l'any 1913 -inspirant-se en el mite clàssic de l'escultor xipriota que s'enamora de la seva estàtua, Galatea, a qui Afrodita dóna vida- tras1ladá el mite en una societat moderna, la societat anglesa, que encara vivia les darreres ramalades de l'época victoriana. Pigmalió és una comèdia en la qual el llenguatge és I'element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta, en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. Joan Oliverno fa una simple traducció de l'obra, sinó una adaptació: el Londres postvictoriá es convertia en la Barcelona dels anys 50, quan els efectes de la guerra ja comencaven a pal·liar-se. És, una faula lingüística, integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre el mal català de les classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i el bon català dels barcelonins cultes. 

Les decapitacions

"Les decapitacions, [el seu primer llibre de poemes, és] un llibre originalíssim i diferent a tot el que es feia aleshores en poesia. La novetat s'aprecia des de la mateixa coberta del recull, il.lustrada amb un senyor que sosté, elegantment, el seu cap a la mà. A partir d'aquí, el llibre és un continuum d'escapçaments d'ambientació variada: tragicòmica, humorística, ridícula, dolorosa, lírica. [...] seguint la metàfora del botxí, talla el cap a determinats mites i convencions literaris en un exercici d'airejament global de la literatura catalana." 

Pere IV

Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Conegut pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.

És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi. Va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

TOT SÓN PREGUNTES

Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l'arquet fa mal, d'això no n'hi ha dubte.
 
Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d'importància.
 
Es poden fer moltíssimes coses,
que non són res, partint d'aquest principi:
tot és ara i res.

 

Aquest poema de Joan Vinyoli de l’any 1973, vol explicar-nos que ell es passa la vida sense donar importància de lo que succeeix, bevent i oblidant-se de tot lo dolent. Ell com tots,  volem aconseguir les nostres metes a la vida, però quan s’assabenta de tot,  ja és massa tard i per això tot és ara i res.

MOLINS

Molins de vent
giren amb pausa a la mercè del vent
dels camps.
Jo faig moure el molí de la vellesa
ventant molt fort
des de la meva jovenesa
Quanta de força inútil.
Per més que faig, no obtinc
ni una almosta de farina.
 
Passa el gran vent i ja no el sento,
molí parat per sempre més als camps.

ESTRANYES FLORS

Estranyes flors, aquestes que he trobat
per la ribera de l'insomni: xiscles
de vent i diamants d'escuma
brillant al sol.
He vist la vida coronar-se'n,
la folla amb gest de mar.
No em vagui de lligar-la - damunt l'ona,
l'escuma dura més; quedi ben lliure,
sola i escabellada dalt les roques,
indòmita.
Mesuro la fondària
on a la fi caurà desfeta en crits.

Cançó composta per Joan Vinyoli cantada per Rafael.

JOAN VINYOLI I PLADEVALL

Neix a Barcelona l'any 1914 i mor al 984. El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.
Té coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. La seva lírica, deutora del romanticisme alemany i el postsimbolisme evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existencial empeltada d’un realisme de caire experiencial i moral. La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per superar l’estat d’indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.
La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal. Publica cinc reculls poètics: Primer desenllaç (1937),  De vida i somni (1948),Les hores retrobades (1951), i El Callat (1956).

L’any 1963, i després de set anys de silenci, escriu la primera versió de Llibre d’amic, Joan Vinyoli publica Realitats, un llibre irregular i heterogeni en què el poeta vacil.la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l’escriptura d’El Callat o adscriure’s al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya. La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d’onze llibres de poemes, a més de dos reculls d’obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.

Amb Vent d’aram (1976), s’inicia el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat els constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l’amor, la mort i la poesia.

Vinyoli intenta una reflexió metafísica sobre l’existència; mentre que en els darrers poemaris, A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d’aniversari (1984), el tema central és el de la polarització entre la consciència de la mort i la dimensió màgica i transcendent de la paraula poètica. A les acaballes de la vida, el poeta s’aferra en l’àmbit líric com a únic mitjà per fer front a l’embat del temps i la fragilitat de l’existència: «Tot és lluny i prop, / i no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: / ja no tinc res més.»

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.

SI ANESSIS LLUNY

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.

Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.

                                               Joan Salvat i Papasseit

Aquest poema parla sobre la seva estimada. Diu que encara que ella no estigués amb ell, la influenciat molt a la seva vida personal i laboral i que tot lo que fagi li recordarà a ella.  Per tant, no l’oblidarà mai.

RES NO ÉS MESQUÍ

 Homenatge a Joan Salvat i Papasseit després de la seva mort amb la cançó de "Res no és mesquí".

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

JOAN SALVAT I PAPASSEIT

Neix a Barcelona 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d’articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. Vida intensa i marcada per una tuberculosi que l’acaba conduint a la mort. Infància desafortunada. El seu pare mor d’accident en alta mar. Salvat Papasseit passa a viure a l’Asilo Naval Español. Més tard l’acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona.

Amb Dotze anys, sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme on entra d’aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de caràcter polític.  

Es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes, signades per Gorki i Nietzsche.

Amb el seu amic Joan Alavedra, assisteix a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix un dels dirigents carismàtics de d’independentisme radical i s’introdueix en els cercles nacionalistes. El 1914 s’afilia a les Joventuts Socialistes i col·labora a La Justícia Social de Reus. És en aquesta època (1915-1916) que treballa durant mig any de vigilant nocturn al port. Al març és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Després segueix col·laborant en revistes d’aquest tipus. Comença a escriure poemes en català.

L'any 1916 coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i que l'introdueixen en el món de les avantguardes: el futurisme i el vibracionisme.

L'any 1917 apareix el primer número de la revista de títol ibsenià Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual, amb la qual per primera vegada, Salvat-Papasseit disposa d'un espai propi per difondre les seves idees i aprofita per publicar uns aforismes titulats "Mots-propis”.

A poc a poc es va forjant el poeta avantguardista.

1917 publica el seu primer poema “Columna vertebral: sageta de foc” que comença a desvincular-se del pensament polític. Influències futuristes. Neix la primera filla, Salomé. Això l’anima a escriure proses infantils Els nens de la meva escala.

Es internat al sanatori, Madrid. On escriu poemes plens d’exaltació nostàlgica de Catalunya. Aquell mateix any neix Núria; la tuberculosi pulmonar entra en una fase crítica i el visiten amic escriptors i pintors. Mor el 7 Agost de 1924 al carrer de l’Argenteria.

MIQUEL MARTÍ I POL

Va néixer a Osona i va morir a novembre del 2003. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Va escriure proses i va fer moltes traduccions. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d’una fàbrica tèxtil fins que va haver de plegar al 1973, amb motiu d’una esclerosi múltiple.  

La seva poesia transcendeix a la realitat de l’àmbit de la seva malaltia. Crea un paisatge d’interioritat, que transmet serenitat. Exemple poemaris “Vint-i-set pomes en tres temps”, “La pell del violí”, “Cinc esgrafiats a la mateixa paret”...“Estimada Marta”, al 1978 que va ser traduït a moltes llengües i actualment es fa la reedició completa de la seva obra poètica a Edicions 62. Obra musicada destaca l’àlbum “Un pont de mar blava” del qual és coautor de les lletres amb el cantant Lluís Llach.

Estimada Marta

Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües damunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

Debades plou en algun lloc remot.
Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d'intimitat extrema
densament plens de tot allò que vull;
moments de vida il.limitada i clara.
Debades plou. També debades xisclen
els falciots ran de finestra, i s'omple
molt lentament el càntir de la tarda.

A voltes cau una cortina espessa
damunt de tot, i tot esdevé estèril.
No és el silenci i és més que el silenci.
Floten els mots en una mar immòbil,
tota la cambra és un parany i esclaten,
inútilment, angoixes i projectes.
Res no distreu d'aquests instants terribles
com tancar els ulls i imaginar una noia
de cos propici al joc, a la baralla.

Des de les hores mortes, talaiot,
m'omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l'extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te'm fas present i esclaten els colors.
L'arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d'ocells."

                                     Miquel Martí i Pol

                              Fragment de "Estimada Marta"

“Estimada Marta” és un poema escrit a l’any 1978. Relata la imaginació de una història que té com a protagonista ella mateix i una noia, Marta. Recull amb èmfasi la passió dels amants, l’embruix al que està sotmès el poeta. Recreació de els desigs d’estar junts i dur a terme els seus somnis amb satisfacció. Parla d’una experiència present, el desig de consumar el seu amor.  La passió dels amants augmenta cada cop més. Es un poema sobre la plenitud aconseguida.  Demana a Marta que en aquest acte on la plenitud assolida de nou amb la participació de tos els sentits, exaltalti el cos de la noia com a subjecte de plaer. El poeta tanca els ulls i recorda tot el que ha passat durant els dos actes sexuals.

Conclou l'aventura amorosa que ens ha estat narrada. La conclusió és goig de plenitud, de triomf de l'amor i dels amants en què ha estats narrada.

Benvinguts!!!

Hola! Esperu que us agradi aquest blog, ja que mai he fet un. Tractarà sobre poemes d'autors coneguts o que simplement m'agradin i els cregui interesants. Per ara, res més.

Esperu que us hagi agradat .  que vagi be. Aviat vereu una actualització nova sobre Miquel Martí i Pol on parlaré sobre alguns dels seus poemes , sobre la seva biografia, sobre la situació històrica.. 

 

comenteuu!!! adeuuuu