Pigmalió

Petit fragment del començament de l’obra Pigmalió

LA FILLA.- (Entre les dues columnes centrals, a prop de la de l'esquerra.) M'estic gelant de veritat! Què deu fer, aquest Freddy! Fa més d'un quart que se n'ha anat.

LA MARE.- (A la dreta de la seva FILLA.) No tant, dona. Però ja ens hauria pogut trobar un taxi.

UN QUE S'HO MIRA.- (A la dreta de LA MARE.) No en trobaran cap abans de mitja hora, senyores, quan tornin de descarregar els clients del teatre.

LA MARE.- Però necessitem un taxi. Estem aquí des de quarts de dotze. És espantós.

L'ESPECTADOR.- No és culpa meva, senyora.

LA FILLA.- Si en Freddy no fos tan badoc, n'hauria agafat un a la porta del teatre.

LA MARE.- Com s'ho hauria pogut fer, pobre noi?

LA FILLA.- Hi ha gent que en troba, però ell no. [12]

Pigmalió té un interés sociocultural que va més enllà de la simple intenció teatral, baldament siguin moltes les seves qualitats escèniques, cosa que ha estat unànimement reconeguda per la crítica. Quan Bernard Shaw estrenà el seu Pygmalion l'any 1913 -inspirant-se en el mite clàssic de l'escultor xipriota que s'enamora de la seva estàtua, Galatea, a qui Afrodita dóna vida- tras1ladá el mite en una societat moderna, la societat anglesa, que encara vivia les darreres ramalades de l'época victoriana. Pigmalió és una comèdia en la qual el llenguatge és I'element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta, en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. Joan Oliverno fa una simple traducció de l'obra, sinó una adaptació: el Londres postvictoriá es convertia en la Barcelona dels anys 50, quan els efectes de la guerra ja comencaven a pal·liar-se. És, una faula lingüística, integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre el mal català de les classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i el bon català dels barcelonins cultes.