Blogia
E l M e U r A c Ó ! !

Pere Quart

Espero, sospito, temo, voldria

Espero, sospito, temo, voldria


Espero que no me mire,
               que no me vea.

Sospecho que está siempre,
                     que no falla,
                     que me tiene fichado,
                     que no hay escapatoria.

Temo que me amenace,
             que me riña,
             que me castigue,
             o que me espíe,
             y me siga.

Me desazonan los misterios
                              los oráculos,
                              los enigmas,
                              los dones, los privilegios,
                              los éxtasis.

Las ceremonias me desasosiegan:
                                 el culto,
                                 la nube sacra.

Y quisiera sentirlo y verlo
                      hablarle, entenderlo,
                      servirlo como un hombre
                      siempre.

 Quisiera que me tomara de una vez
                   o que me mudase en hoja,
                   en cosa pura, estúpida
                   en silencio o aire,
                   en piedra,
                   en átomo,

de su reino total.

Quiero amor o calma.

De Vacances Pagades escrit per Joan Oliver

Debat entre el temor i el desig d'amor. Visió d'un Deu omnipresent (temor) i un Deu "rracional", a l'abast de l'home i comprensiu a les seves sùpliques. Manifesta l'anhel de simplicitat i fusió amb Deu. Transfiguració per fondre's en un tot, el cansament existencial finiria "vull amor o repòs": la impossibilitat de l'amor el faria desitjar al mort, repòs definitiu per al seu desassosec.

L'escriptor català va publicar una de les millors obres poètiques, Vacances pagades també anomenat realisme històric, valorat amb els premis Ausias March en 1959 i Lletra d'Or l'any 1961. Apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades és una obra escèptica, de tocs sarcàstics i to gairebé conversacional, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista.

Pigmalió

Pigmalió

Petit fragment del començament de l’obra Pigmalió

LA FILLA.- (Entre les dues columnes centrals, a prop de la de l'esquerra.) M'estic gelant de veritat! Què deu fer, aquest Freddy! Fa més d'un quart que se n'ha anat.

LA MARE.- (A la dreta de la seva FILLA.) No tant, dona. Però ja ens hauria pogut trobar un taxi.

UN QUE S'HO MIRA.- (A la dreta de LA MARE.) No en trobaran cap abans de mitja hora, senyores, quan tornin de descarregar els clients del teatre.

LA MARE.- Però necessitem un taxi. Estem aquí des de quarts de dotze. És espantós.

L'ESPECTADOR.- No és culpa meva, senyora.

LA FILLA.- Si en Freddy no fos tan badoc, n'hauria agafat un a la porta del teatre.

LA MARE.- Com s'ho hauria pogut fer, pobre noi?

LA FILLA.- Hi ha gent que en troba, però ell no. [12]

Pigmalió té un interés sociocultural que va més enllà de la simple intenció teatral, baldament siguin moltes les seves qualitats escèniques, cosa que ha estat unànimement reconeguda per la crítica. Quan Bernard Shaw estrenà el seu Pygmalion l'any 1913 -inspirant-se en el mite clàssic de l'escultor xipriota que s'enamora de la seva estàtua, Galatea, a qui Afrodita dóna vida- tras1ladá el mite en una societat moderna, la societat anglesa, que encara vivia les darreres ramalades de l'época victoriana. Pigmalió és una comèdia en la qual el llenguatge és I'element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta, en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. Joan Oliverno fa una simple traducció de l'obra, sinó una adaptació: el Londres postvictoriá es convertia en la Barcelona dels anys 50, quan els efectes de la guerra ja comencaven a pal·liar-se. És, una faula lingüística, integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre el mal català de les classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i el bon català dels barcelonins cultes. 

Les decapitacions

Les decapitacions

"Les decapitacions, [el seu primer llibre de poemes, és] un llibre originalíssim i diferent a tot el que es feia aleshores en poesia. La novetat s'aprecia des de la mateixa coberta del recull, il.lustrada amb un senyor que sosté, elegantment, el seu cap a la mà. A partir d'aquí, el llibre és un continuum d'escapçaments d'ambientació variada: tragicòmica, humorística, ridícula, dolorosa, lírica. [...] seguint la metàfora del botxí, talla el cap a determinats mites i convencions literaris en un exercici d'airejament global de la literatura catalana." 

Pere IV

Pere IV Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986). Conegut pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.

És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi. Va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.