Espero, sospito, temo, voldria
Espero que no me mire,
que no me vea.
Sospecho que está siempre,
que no falla,
que me tiene fichado,
que no hay escapatoria.
Temo que me amenace,
que me riña,
que me castigue,
o que me espíe,
y me siga.
Me desazonan los misterios
los oráculos,
los enigmas,
los dones, los privilegios,
los éxtasis.
Las ceremonias me desasosiegan:
el culto,
la nube sacra.
Y quisiera sentirlo y verlo
hablarle, entenderlo,
servirlo como un hombre
siempre.
Quisiera que me tomara de una vez
o que me mudase en hoja,
en cosa pura, estúpida
en silencio o aire,
en piedra,
en átomo,
de su reino total.
Quiero amor o calma.
De Vacances Pagades escrit per Joan Oliver
Debat entre el temor i el desig d'amor. Visió d'un Deu omnipresent (temor) i un Deu "rracional", a l'abast de l'home i comprensiu a les seves sùpliques. Manifesta l'anhel de simplicitat i fusió amb Deu. Transfiguració per fondre's en un tot, el cansament existencial finiria "vull amor o repòs": la impossibilitat de l'amor el faria desitjar al mort, repòs definitiu per al seu desassosec.L'escriptor català va publicar una de les millors obres poètiques, Vacances pagades també anomenat realisme històric, valorat amb els premis Ausias March en 1959 i Lletra d'Or l'any 1961. Apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades és una obra escèptica, de tocs sarcàstics i to gairebé conversacional, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista.
