Fernando Pessoa

TABAQUERÍA

"No soy nada. 
Nunca seré nada. 
No puedo querer ser nada. 
Aparte de eso, tengo en mí todos los sueños del mundo. 
(...)
Fallé en todo. 
Como no tuve propósito alguno tal vez todo fue nada. 
Lo que me enseñaron 
Lo eché por la ventana del traspatio. 
Ayer fui al campo con grandes propósitos. 
Encontré sólo hierbas y árboles 
y la gente que iba era igual a la otra. 
(...) 
Qué puedo saber de lo que seré, yo que no se lo que soy? 
Ser lo que pienso? Pienso ser tantas cosas! 
Y hay tantos que piensan ser esas mismas cosas
que no podemos ser tantos. "

En aquest poema de Fernando Pessoa parla que ell es considera com un ser inexistent, no reconegut per a la societat, però que no obstant, ell com totes les persones, tenen els seus propis desitjos. Comenta que ell va fallar en tot, perquè com no va tindre un propòsit clar en la seva vida, no va poder fer realitat res. Pessoa no vivia el futur, si no el present. Com ell diu “ lo eché por la ventana del traspatio”. Amb alguna esperança es va enfrontar a la vida amb grans propòsits, on més tard es van convertir en respostes negatives. Es preguntava el motiu de tot el que li succeïa. Deia que cadascú, primerament es tenia que preguntar qui era per saber que seràs en un futur, però bé, no tothom ho tenia clar. Finalment el poema acaba amb “que totes les persones volen ser el mateix, però clar, no poden ser tots”.

En aquest video es mostra la definició de diferents artistes sobre Fernando Pessoa.

El amor es una compañía

"El amor es una compañía, ya no sé andar solo por los caminos,
porque ya no puedo andar solo.
Un pensamiento visible me hace andar más a prisa y ver menos,
y al mismo tiempo gustar de ir viendo todo.
Aun la ausencia de ella es una cosa que está conmigo,
y yo gusto tanto de ella que no sé cómo desearla.
Si no la veo, la imagino y soy fuerte como los árboles altos,
pero si la veo tiemblo, no sé qué se ha hecho de lo que siento en ausencia de ella.
Todo yo soy cualquier fuerza que me abandona.
Toda la realidad me mira como un girasol con la cara de ella en el medio.   

En aquest poema l’autor ens parla del significat verdader del amor. Ens explica que l’amor verdader es una persona que està al teu costat, fent compañia, però que al mateix temps, és tant especial per a tu que l’estimes moltísim. Comenta que la absència de la seva estimada, el fa semblar que està amb ella, al seu costat. L’estima tant que no sap com desitjar-la. Tant si esta a prop seu, com si no la veu, se la imagina, però quan això succeeix ell mateix tremola per desconèixer el seus sentiments. Lligat  amb que sempre ell  a estat una persona forta, valenta i que tota la realitat el mira com un gira-sol amb la cara de la seva estimada en mig.  

Fernando Pessoa

Poeta portuguès que va introduir en la literatura europea el modernisme portuguès, però nomes va rebre el reconeixement desprès de la seva mort a Lisboa, l’any 1935. Pessoa va néixer a Lisboa, però durant la seva infància va viatjar a Durban, en Sud-àfrica, on el seu padrastre era consol, ja que el seu verdader pare havia mort quan ell tenia cinc anys i la seva mare es va casar. El anglès es va convertir com a segona llengua: va ser bilingüe i va treballar com a traductor tècnic, va publicar els seus primers poemes en anglès. Amb el temps es va convertir en el principal llum estètic de la vanguardia portuguesa i va col·laborar en diverses publicacions com Sofreix, òrgan de la literatura avantguardista. Influenciat per la filosofia de Schopenhauer y de Nietzsche, i per els simbolistes francesos. Va introduir en el seu país corrents literàries de l’època. des de el modernisme al futurisme. No va publicar poesia en portuguès fins un any abans de la seva mort, quan va aparèixer una col·lecció de poemes signats amb diferents noms.

En la seva obra representa tots els aspectes diferents de la personalitat del poeta amb la seva varietat de veus i diferents estils individuals. Desprès de la seva mort han aparegut obres completes publicades amb diferents nombres. I-Poesías, 1942, de Fernando Pessoa; II-Poesías, 1944, de Alvaro de Campos; III-Poemas, 1946, de Alberto Caeiro; IV-Odas, 1946, de Ricardo Reis; V-Mensajes, 1945; VI-Poemas dramáticos; i VII y VIII-Poesías inéditas. També destaca El libro del desasosiego (aparegut en 1982), que va iniciar el poeta en 1912 i que es composen de aforismes, divagacions i fragments del seu diari.