Lo recordamos todavía. Es como si todo esto tuviera que ser una vez más.
Como un árbol en la costa de los limones llevabas tus pequeños pechos leves hacia adentro del murmullo de su sangre de aquel dios.
Y era tan esbelto fugitivo, el que mima a las mujeres.
Dulce y ardiente, cálido como tu pensamiento, cubriendo con su sombra tu flanco juvenil e inclinado como tus cejas.
Rainer Maria Rilke
Aquest poema de Rainer Maria Rilke anomenat “Sepulcro de una muchacha joven” tracta d’una jove en el moment de la seva mort. L’escriptor intercala objectes de la naturalesa amb el sepulcre de la jove com per exemple “como un árbol en la costa de los limones llevabas tus pequeños pechos leves” significa que encara que estigui Aixa es manté ardent i dolça com el seu pensament.
Señor: es hora. Largo fue el verano. Pon tu sombra en los relojes solares, y suelta los vientos por las llanuras.
Haz que sazonen los últimos frutos; concédeles dos días más del sur, úrgeles a su madurez y mete en el vino espeso el postrer dulzor.
No hará caso el que ahora no la tiene, el que ahora está solo lo estará siempre, velará, leerá, escribirá largas cartas, y deambulará por las avenidas, inquieto como el rodar de las hojas.
Rainer Maria Rilke
Aquest poema de Rainer Maria Rilke titulat “Dia de Otoño” tracta sobre la tardor. Li parla a Déu on li demana que torni la meravellosa tardor, desprès d’un llarg estiu i molts fruits. Aquelles persones que durant tot l’estiu han estat sols, llegint, escrivint cartes no canviaran al arribar la tardor. Sembla que a l’autor li encanta aquesta estació de l’any, ja que durant la tardor, les fulles dels arbres canvien i el seu color verd es torna groguenc fins que es sequen i cauen allunyades per el vent que bufa amb molta força i la temperatura comença a ser una mica freda.
Poeta i novel·lístic, va néixer a Praga l’any 1875. desprès d’una infància solitària i ple de conflictes emocionalsva estudiar en les universitats de Praga, Munich i Berlín. Dedicat plenament a la literatura va viatjar per diferents països d’Europa on va tindre amistat amb importants intel·lectuals i moltes aventures amoroses que mai van arribar a les seves expectatives.L’any 1902 ja era l’escriptor més important en la llengua alemanya. Allà va publicar obres importants com “Nous poemes”,1907, “Rèquiem”,1909 i la novel·la “Els quadres de Malte Laurids Brigge”,1910.La primera guerra mundial el va sorprendre en Munich on es va veure obligar a prestar serveis com a oficinista. L’any 1919 va aconseguir mantenir-se en Suïssa i va finalitzar les famoses creacions “Elegías de Duino”, “Los sonetos a Orfeo”, “Gong” l’any 1924 i “Mausoleo”,1926. Va morir un novembre l’any 1926 de leucèmia a Suïssa.
Frases importants que deia Rainer Maria Rilke:
"La única patria feliz, sin territorio, es la conformada por los niños."
Aquesta frase significa que els nens són l’exemple clàssic del home actuant sense coneixement del bé i del mal. Ells encara no han experimentat sentiments lligats al egocentrisme. La pàtria feliç dels nens desapareix quan s’assabenten de la necessitar de lluitar per la vida. Una manera de vida perfecta nomès seria en el paradís allunyat de la competència humana.
"Busca la profundidad de las cosas; hasta allí nunca logra descender la ironía."
Aquesta frase significa que a l’interior verdader hi és allò que la humanitat no podem amagar per molt que desitgem. Les ganes de dir la veritat no arriba al més profund. Quan tinguem dubtes tenim que anar al nostre fons i tindrem per descomptat que aquest no s’equivoca, encara que el món sí.
El dia dimecres 21 de Maig alguns professors i alumnes de primer i segon de Batxilleratvem assistir al festival Internacional de Poesia a Barcelona. Van aparèixer diferents escriptors de llocs totalment diferents com Amat Baró, Sigurbjorg Thrastardóttir, Brane Mozetic, Durs Grünbein, M.Josep Escrivà, Don Paterson, Vicente Gallego, Tatjana Gromaca, Jüri Talvet, Bernand Noël i Joan Vergés, el meu preferit.
Per destacar algun escriptor ipoema que m’hagi cridat l’atenció va ser Joan Vergés amb L’Angelet que puja i baixa. Aquest escriptor va néixer a Barcelona el 1928, va estudiar la carrera de medicina i des de molt aviat va manifestar la seva vocació poètica. Va donar-se a conèixer als 19 anys en l’Antologia poètica universitària(1949). El 1958 guanya el premi de poesia de Cantonigròs i publica el seu primer llibre Soledat de paisatges. Diversos músics i cantants trobaren en els poemes de Joan Vergés una matèria primera immillorable per a concebre cançons.
L’angelet que puja i baixa
Se m’ha ficat a la faixa.
Em diu paraules suaus
De núvols i de cels blaus.
M’explica que Verdaguer
Viu en un hort rialler.
M’explica que Maragall
Passeja dalt de cavall.
Em diu que Joan Salvat
Té un cavallet tot pintat.
M’explica que Carles Riba
Empunya una flama viva.
Em diu que la Clementina
Fa versos de plata fina.
Em diu que Josep Carner
Viatja per l’estranger.
Em diu que Salvador Espriu
Està amb els seus morts i riu.
Em diu que el pare i la mare
Tornen a fer bona cara.
Em diu que el meu fill Miquel
Ja ha fet amics en el cel.
L’angelet que puja i baixa
Se m’ha adormit a la faixa.
És el més petit amic,
Més bo que el pa de pessic.
I l’altre poema que per mi és un dels millors es titula Endevinalla i és del mateix autor.
Al començament del llibre Ramona, Adéu tracta sobre la guerra Civil Espanyola. Quan esclatà un camió ple de trilita just davant del Cinema Coliseu. La Ramona busca la seu marit en diferents hospitals. Per sort en aquells moments encara li quedava alguna esperança de trobar al seu marit en vida.
“ Ja no podia dir a ningú que en Joan volia anar a San Sebastián. En Joan m’havia dit, Mundeta, la cosa es tomba cap al bàndol nacional. En Joan havia escoltat ràdio Burgos a casa dels Juncosa, que són del , i hi va sentir que els nacionals havien pres Terol, i que avançaven cap al delta de l’Ebre.”
Pàgina 8 del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed. Col·lecció universal de butxaca El Cangur
“ Em vaig passar dues hores pels voltants del Colisèum, d’un costat a l’altre, però hi havia una munió de soldats que l’encerclaven i ens feien circular. Les cames em defallien ui no m’atrevia a preguntar si algú sabia els noms dels morts. “
Pàgina 11 del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed. Col·lecció universal de butxaca El Cangur
La postguerra
La fi de la guerra civil va comportar:
à la consolidació de l’estructura política sobre el poder personal establert ja clarament en una llei de 30 de gener del 1938.
à En l’aspecte socioeconòmic, la paralització de la reforma agrària i la devolució de les terres als antics propietaris, i la creació dels sindicats verticals.
àFins el 1945 la necessitat de reconstrucció econòmica i consolidació política va estar emmarcada dins la conjuntura internacional de la Segona Guerra Mundial: situació d’estancament en la producció industrial (dificultats en la renovació de l’utillatge, manca de primeres matèries i fonts d’energia) i en la producció agrícola (intervinguda per l’estat, que en controlà la distribució).
El 1944 es va produir la infiltració de guerrillers republicans (maquis), però com a consequència de la intervenció de les forces armades i la divisió de l’oposició a l’exili van determinar l’abandó de l’intent; igualment la guerrilla interior, que funcionava des del 1939, fou finalment vençuda vers 1949-50.
Després de la victòria aliada del 1945 es van produir canvis dins el context institucional com:
*La consolidació d’un bloc polític (reforçament del paper de l’Església Catòlica en detriment de la Falange
*La Secretaría General del Movimiento va desaparèixer des del 1945 fins al 1951 itambé es va produir una política d’autarquia econòmica.
*En el sector agrari el fenomen determinant fou la depressió: baix rendiment i protecció al conreu del blat, que beneficiava els grans propietaris; emigració a les grans ciutats a causa de la manca de treball i de la fam, per acudir al sector terciari.
Però va ser el sector industrial, amb mà d’obra barata i abundant, el que va permetre l’acumulació de capital: els salaris agricoles i industrials van augmentar un 100% mentre que el cost de la vida era un 240%.
En el llibre Ramona, Adéu es pot apreciar la proclamació de la república, abans i desprès de la guerra. Es pot comprendre perfectament en aquest fragment:
“ El que tinc és pànic! Pànic?, pànic de què? Hauríem d’anar a parlar amb Mossèn Pere, Mundeta, ell ens aclarirà la situació. I la xocolata, mamà, però la mare ni l’escoltava, criatura que n’ets,de ben nada! Que no veus el que passa? Mamà la Mundeta amb prou feines si agafava el pas de la seva mare, m’atabales, explica’m-ho d’una vegada, atura’t, no corris tant. Però, nena, la República, han proclamat la República!.”
Pàgina 48del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed. Col·lecció universal de butxaca El Cangur
La mare arriba de Ca la modista i li diu a la Mundeta que s’ha proclamat la República. Més tard comencen a caminar per la rambla.
CONSEQUÈNCIES DE LA GUERRA CIVIL
El nombre de morts produits en la Guerra Civil espanyola nomès es pot calcular de manera aproximada. Les cifres nacionalistes van posar 500.000 persones mortes. No només morts en el combat, sinó també a les víctimes dels bombardeigs, ejecucions,asesinats, infermetats provocades per la guerra, malnutrició,gana...
Les repressions polítiques emocionals de la guerra van transcendir del que es un conflicte nacional, ja que per molts països la Guerra Civil espanyola va ser vista com una mena de conflicte internacional que es lliurava entre la religió i l’ateisme, la revolució i el feixisme.
Per la URSS, Alemanya i Itàlia, Espanya va servir de prova en nous mètodes de guerra aèria i carros de combat.
Per Gran Bretanya i França el conflicte va representar una amenaça a l’equilibri internacional.
La conseqüència mes greu va ser sense cap dubte el terror, el pànic, la repressió i l’empobriment material i intel·lectual del país.
“ El fum negre dels incendis emboirava l’aire de la ciutat i els balcons estaven plens de pols i de brutícia. Els cossos volaven per l’aire com si fossin de cotó fluix. Els soldats s’hi passaren anys, buscant els morts. “
Pàgina 13 del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed. Col·lecció universal de butxaca El Cangur
“ Jo no gosava mirar, i l’olor de mort, de sang coagulada, sense netejar, de suor, de corrupció, l’olor de guerra que no em deixava. I aleshores vaig veure que portaven un home inflat com un globus i que les orelles li vessaven suc verdosos. “
Pàgina 22-23 del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed. Col·lecció universal de butxaca El Cangur
En aquest petit fragment del llibre ens mostra les clares conseqüències de la Guerra Civil Espanyola.
“ La Patrícia havia sentit dir que l’aviació franquista no pensava afluixar les posicions que havia guanyat l’exèrcit de terra. La tieta Sixta, deia que, si hi havia més atacs ella no ho aguantava i que se n’aniria fora de Barcelona. Que allò era un infern, que es matin entre ells, si volen.”
En aquest fragment la Patrícia li comenta a la Ramona que la guerra encara no ha acabat. Que continuaran fins que ells vulguin.
Pàgina 14 del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed. Col·lecció universal de butxaca El Cangur
“Els silencis de l’àvia, a casa, eren molt més poderosos que tots els esgarips de la mare. Ella, la mamà, amb el posat de mira’m-i-no-em-toquis, el posat que havia heretat, amb convicció i fidelment.”
Pàgina: 81 del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed.Col·lecció universal de butxaca El Cangur
La Mundeta en aquest fragment no acabava d’entendre per què una dona que ha viscut la guerra es reviscolava i es transformava en poruca i temorenca. De fet, la Ramona mare La mare no te grans aspiracions en la vida, per ella la guerra ha sigut la única aventura en la seva vida.
“Si alguna vegada hi pensava, la Mundeta se sorprenia de l’èxtasi de la seva mare, hi hauria volgut saber d’on li provenia l’obscura força que la transformava en una altre personalitat. Per a la Mundeta, la història de la seva mare regirant cadàvers i morta de fred li semblava una de tantes llaunes que claven els grans sobre la guerra civil. La guerra era contada entre els seus de mil maneres distintes i la diferència provenia de la forma peculiaríssima i <única> en què cadascú l’havia viscuda. "
Pàgina: 82 del llibre Ramona, Adéu
Autora: Montserrat Roig
Ed.Col·lecció universal de butxaca El Cangur
En aquest fragment la Mundeta parla sobre la seva mare. Ella explica com era la guerra i com era viscuda per les diferents persones. Cada individu la guerra i les seves conseqüències ho vivien de forma diferent, única com diu la Mundeta.
És un video de la Mort de Franco en homenatge a ell.
OLEGUER: Bé, podria negar-t’ho t, podria discutir-t’ho... Però em sembla més net donar la cara. Un dia, encara no deu fer un mes, la Mercè i jo vam descobrir que entre nosaltres s’havia establert indeliberadament, atenció, Cugat! Indeliberadament, un corrent de simpatia mútua. Res més que això, ni abans ni després!
CUGAT: Molt bé. Volia que sabessis que jo no ignoro l’existència d’aquest sentiment.
He escollit aquest fragment del llibre “Ball Robat” escrit per Joan Oliver perquè és un dels pocs moment on l’Oleguer li confessa el que sent per la Mercè. Sentiment que el marit d’aquesta, en Cugat, no desconeixia. Em sobta molt perquè sembla mentira que actuïn d’aquesta manera, on més tard parlant una estona ja ho solucionen tot i actuen com si no haguès passat res.
La boira mos ha tapat lo que mos és conegut tot ha desaparegut com si res no fos estat.
Dolors Miquel
Aquest poema tan breu vol explicar l’autora que tot allò que coneixem algun dia tot pot desaparèixer com si mai hagués passat. He escollit aquest poema perquè realment tenim que afrontar tots els problemes, i no oblidar-los com si no haguéssim succeït.
Penso en la nit que ens vàrem conèixer, la Barcelona dels setanta i la teva adolescència: una camisa blanca descordada, els texans ajustats sobre les teves rodones, perfectes natges i el fulard amic del vent i el teu riure de fruita i llavis. Era una casa bruta, plena de haixix i de moros, matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi, el xampany que duia sobre la pell calenta, el teu tacte lliure fregant-me les espatlles. Penso en el vertigen de mirar-te: la nit, com dalt d'un espadat immens, el soroll llunyà de les onades. Sempre que t'abraço retorna el vertigen.
Dolors Miquel
És un poema on l’autora explica de manera molt peculiar la seva adolescència en que tot era magnífic i encantador. Es centra en els anys setanta, aquest poema transmet màgia i amor dirigit a una persona estimada per a ella.
Descriu els petits detalls com per exemple la casa en que es trobaven, que encara que no sigui l’adequada, per ella era el lloc ideal, amb el soroll de les onades de fons. Miquel Dolors resalta que no importa on et trobis ni quan sinó que sigui amb la persona que realment estimes. Aquest poema m’agrada per el que he explicat anteriorment. Tots els moment són únics i màgics.
Dolors Miquel Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi. La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.
Aquest article està publicat en la revista “Destino”, titulat Candilejas Agónicas. Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista fa servir el nom de Pere Quart com a poeta.Contribueix també a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Un cop casat en segones núpcies, viu encara de col·laboracions a la revista Destino on també dirigeix un temps l’editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l’editorial Muntaner y Simón. Joan Oliver durant la seva dia utilitzava diferents pseudònims, com a crític s’anomenava Jonás, que té doble sentit perquè fa referència al profeta crític.
L’autor en aquest article expressa certa preocupació per el teatre dels anys cinquanta. En el començament de l’article l’autor és mostra certa preocupació i per donar més impressió crea una sèrie de preguntes com ara: ¿Estará efectivamente agonizando?, ¿Debemos resignarnos a asistir a la muerte lenta pero fatal del arte escénico?...l’autor vol utilitzar un estil directe per arribar més als lectors.
En el segon paràgraf Jonás explicaque si continuem així el teatre català es coneixerà com Sagarra i també parla del cinema. L’escriptor també comenta l’imperi de la paraula viva, a l’emoció d’estar mirant l’obra sembla més proper a l’espectador. L’autor destaca que els capitans de la indústria democràtica han fabricat per el seus clients una sensibilitat igual. Vol canviar tot això perquè aparegui novetats en temes i tècniques. La massa és reanima, recobra l’entusiasme, per tant els preus augmenten i el negoci continua a millor.
El tema principal d’aquest article és el pessimisme i que l’esperança de la minoria. L’escriptor en tot moment exalta del que està parlant, que és el teatre. Per acabar, Jonás no vol que sigui un teatre comercial sinó un teatre per prosperardignament, però tot i així no perd la il·lusió.
Les cases del meu carrer una cova a la muntanya el jardí vermell de flors l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors el niu penjat a la branca la claror del fons del pou els fumerols de la plana
les parades del mercat el banc de seure a la plaça el caminet d’entre els camps la fàbrica abandonada
el racó de sota el pont la font de la font trobada el porxo de l’estació la palla groga a l’estable
l’ombra d’un sol presseguer la pols de la caravana i la llum de l’horitzó i l’estrella més llunyana
tot és casa meva i tot m’era i m’és i em serà casa com si veiés voleiar la roba estesa de l’àvia
Enric Cassases
Aquest poema d’Enric Cassases anomenat “les cases del meu carrer” descriu clarament el paisatge d’un poble en concret, però no nomes ho descriu sinó que utilitza el temps per donar-li més èmfasi al poema. Cassases juga amb la imaginació, ja que llegint aquest poema pots tu mateix imaginar-te aquell magnífic poble. Personalment m’agrada perquè nosaltres estem envoltats en grans edificis, molts cotxes, abundant gent, contaminació..i en canvi en aquest poema descriu un poble senzill i humil, tot contrari aquest.
Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres (com els trobadors, com Palau i Fabre...): la seva és una poesia molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada.
Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a 1997) i a Barcelona.
Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres, Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake.
Cançó francesa, pop, rock, Dylan, Pau Riva..., Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Foix, Ferrater, Brossa... el dadaisme..., el barri..., assenyalen els diccionaris com a influències. Se l'ha qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista.
El 1973 publica sense nom La bragueta encallada. Escriu molt, però no és fins al 1991 en què publica per segona vegada La cosa aquella (premi Crítica Serra d'Or 91, publicat el 1982 a Menorca) que entra en els circuits comercials. A partir d'aleshores publica regularment i obté el Carles Riba 95 per Calç, l'Ausiàs March 96 per D'equivocar-se així, el Ciutat de Palma 98 per Plaça Raspall... Ha estat traduït al castellà, a l'italià i a l'alemany.
Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres (com els trobadors, com Palau i Fabre...): la seva és una poesia molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada.
Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a 1997) i a Barcelona.
Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres, Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake.
Cançó francesa, pop, rock, Dylan, Pau Riva..., Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Foix, Ferrater, Brossa... el dadaisme..., el barri..., assenyalen els diccionaris com a influències. Se l'ha qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista.
El 1973 publica sense nom La bragueta encallada. Escriu molt, però no és fins al 1991 en què publica per segona vegada La cosa aquella (premi Crítica Serra d'Or 91, publicat el 1982 a Menorca) que entra en els circuits comercials. A partir d'aleshores publica regularment i obté el Carles Riba 95 per Calç, l'Ausiàs March 96 per D'equivocar-se així, el Ciutat de Palma 98 per Plaça Raspall... Ha estat traduït al castellà, a l'italià i a l'alemany.
"No soy nada. Nunca seré nada. No puedo querer ser nada. Aparte de eso, tengo en mí todos los sueños del mundo. (...) Fallé en todo. Como no tuve propósito alguno tal vez todo fue nada. Lo que me enseñaron Lo eché por la ventana del traspatio. Ayer fui al campo con grandes propósitos. Encontré sólo hierbas y árboles y la gente que iba era igual a la otra. (...) Qué puedo saber de lo que seré, yo que no se lo que soy? Ser lo que pienso? Pienso ser tantas cosas! Y hay tantos que piensan ser esas mismas cosas que no podemos ser tantos. "
En aquest poema de Fernando Pessoa parla que ell es considera com un ser inexistent, no reconegut per a la societat, però que no obstant, ell com totes les persones, tenen els seus propis desitjos. Comenta que ell va fallar en tot, perquè com no va tindre un propòsit clar en la seva vida, no va poder fer realitat res. Pessoa no vivia el futur, si no el present. Com ell diu “ lo eché por la ventana del traspatio”. Amb alguna esperança es va enfrontar a la vida amb grans propòsits, on més tard es van convertir en respostes negatives. Es preguntava el motiu de tot el que li succeïa. Deia que cadascú, primerament es tenia que preguntar qui era per saber que seràs en un futur, però bé, no tothom ho tenia clar. Finalment el poema acaba amb “que totes les persones volen ser el mateix, però clar, no poden ser tots”.
"El amor es una compañía, ya no sé andar solo por los caminos, porque ya no puedo andar solo. Un pensamiento visible me hace andar más a prisa y ver menos, y al mismo tiempo gustar de ir viendo todo. Aun la ausencia de ella es una cosa que está conmigo, y yo gusto tanto de ella que no sé cómo desearla. Si no la veo, la imagino y soy fuerte como los árboles altos, pero si la veo tiemblo, no sé qué se ha hecho de lo que siento en ausencia de ella. Todo yo soy cualquier fuerza que me abandona. Toda la realidad me mira como un girasol con la cara de ella en el medio.
En aquest poema l’autor ens parla del significat verdader del amor. Ens explica que l’amor verdader es una persona que està al teu costat, fent compañia, però que al mateix temps, és tant especial per a tu que l’estimes moltísim. Comenta que la absència de la seva estimada, el fa semblar que està amb ella, al seu costat. L’estima tant que no sap com desitjar-la. Tant si esta a prop seu, com si no la veu, se la imagina, però quan això succeeix ell mateix tremola per desconèixer el seus sentiments. Lligat amb que sempre ell a estat una persona forta, valenta i que tota la realitat el mira com un gira-sol amb la cara de la seva estimada en mig.
