VERTIGEN
Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d'un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t'abraço retorna el vertigen.
Dolors Miquel
És un poema on l’autora explica de manera molt peculiar la seva adolescència en que tot era magnífic i encantador. Es centra en els anys setanta, aquest poema transmet màgia i amor dirigit a una persona estimada per a ella.
Descriu els petits detalls com per exemple la casa en que es trobaven, que encara que no sigui l’adequada, per ella era el lloc ideal, amb el soroll de les onades de fons. Miquel Dolors resalta que no importa on et trobis ni quan sinó que sigui amb la persona que realment estimes. Aquest poema m’agrada per el que he explicat anteriorment. Tots els moment són únics i màgics.
1 comentario
Cristina -