Enric Casasses recitant el poema "Les cases del meu carrer"
Enric Cassases
Les cases del meu carrer
Les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana
les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’estable
l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana
tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia
Enric Cassases
Aquest poema d’Enric Cassases anomenat “les cases del meu carrer” descriu clarament el paisatge d’un poble en concret, però no nomes ho descriu sinó que utilitza el temps per donar-li més èmfasi al poema. Cassases juga amb la imaginació, ja que llegint aquest poema pots tu mateix imaginar-te aquell magnífic poble. Personalment m’agrada perquè nosaltres estem envoltats en grans edificis, molts cotxes, abundant gent, contaminació..i en canvi en aquest poema descriu un poble senzill i humil, tot contrari aquest.
Entrevista amb el magnífic poeta Enric Casasses
Enric Casasses
Barcelona, 1951.
Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres (com els trobadors, com Palau i Fabre...): la seva és una poesia molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada.
Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a 1997) i a Barcelona.
Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres, Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake.
Cançó francesa, pop, rock, Dylan, Pau Riva..., Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Foix, Ferrater, Brossa... el dadaisme..., el barri..., assenyalen els diccionaris com a influències. Se l'ha qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista.
El 1973 publica sense nom La bragueta encallada. Escriu molt, però no és fins al 1991 en què publica per segona vegada La cosa aquella (premi Crítica Serra d'Or 91, publicat el 1982 a Menorca) que entra en els circuits comercials. A partir d'aleshores publica regularment i obté el Carles Riba 95 per Calç, l'Ausiàs March 96 per D'equivocar-se així, el Ciutat de Palma 98 per Plaça Raspall... Ha estat traduït al castellà, a l'italià i a l'alemany.